Les vergonyes

No veig ningú en tot el dia, us recordo a totes i en recordo només el que vull. A tu, que aquell dissabte al matí tot just després de trobar-nos te’m vas endur a la cambra de la pensió i me las vas llepar tota, nua i agenollada, adorant i omplint-ho tot de saliva, la punta, la tija, l’arrel, els collons, el forat del cul, fins que vaig cridar de tant de gust i el crit va córrer pels passadissos, per dintre de les altres cambres, fins a l’homenet de baix que ens acabava de donar la clau. Et faltava un mes per fer-ne divuit i em vas dir, mai no me l’havia empassat, t’estimo, i em vas besar plena i esquitxada. A tu, que et vaig conèixer en aquell bar i després de dos gintònics vam pujar al meu pis, ens vam despullar de pressa i corrents i al cap de cinc minuts t’enculava, i la carn que et travessava, endins, més endins, era tan flonja, tan premuda, tan ampla com les galtes, obertes i masegades, del teu culàs. A tu, que quan anava a posar-me el condó vas dir-me, toca-te-la una mica, i me la vaig pelar mirant allò que enyorava quan me la pelava les nits que no dormíem plegats, la teva figa i com hi passejaves el dit amunt i avall del plec inflat de carn i te’l clavaves, i no podies parar de mirar-me-la i per això em vaig posar damunt teu, perquè la veiessis ben bé, tibant i vermella i tot just agafada per l’arrel, i encara et vas posar més calenta, i jo em vaig posar més calent perquè tu t’hi posaves, i em vaig córrer damunt de les teves mamelles, i tot seguit tu també et vas córrer, fort, ben fort, i et vas quedar de costat amb la mà guardant-te la figa, callada, bruta. Us recordo a totes per recordar-te menys. Ja ho veus, t’he convertit en una altra puta de la meva memòria.

[@more@]

Tweet

El primer matí amb la Cecília feia molt de vent mentre m’acompanyava fins a la boca del metro. Em va dir, m’encanta que faci vent, em fa pensar en els llocs diferents i llunyans on deu anar. Va ser la primera vegada que vaig fixar-me en aquell gest de quan es posava somiosa: tibant un punt els llavis i els ulls, inclinant-se per abastar tot el cel i mirant ben lluny.

[@more@]

Tweet

No saps què m’has fet, ni et cal saber-ho.

D’acord, tu també has patit. Dius que mai no havies plorat tant. Més hauries de plorar: no entenc com es pot ser el que m’has sigut. Plores la teva lletjor que s’ha fet en mi. Sense mi ja ets fastuosa per a tothom; ja no t’has de fer conèixer.

[@more@]

Tweet

I per això es passa les nits sense dormir, i en fa mesos o potser un any i més val no pensar-hi. Fuma com un carreter, un paquet al dia, un altre paquet a la nit perquè li costa massa agafar el son, es fot una cervesa rere l’altra, se’n va cap al llit ben bufat però, noi, ni així no s’adorm. Té aquest collons de mal cap que tot li fot malbé i, què volíeu, la mossa un dia li va dir ja n’hi ha prou d’aquest color, vés que t’aguanti ta mare. Quan va començar a sortir amb aquesta xicota tots dèiem aviam si ens l’adreça, una noia com Déu mana és el que li calia, i ara que se l’ha deixada perdre encara fot pitjor que abans. És ben estranyot, tots en tenim un fart, maniàtic, tibat, poca-solta, quan menys t’ho esperes et deixa anar un estirabot. Acabarà sol com un mussol. Tampoc els veïns us en diran res de bo, amb aquestes ulleres que fa, cada dia més neulit, com un drogat, i amb prou feines et saluda quan te’l trobes a l’ascensor si no ha tingut temps de pitjar el botó per no pujar amb tu. Fa temps que una veïna del replà li penja notes a la porta pregant-li sisplauperfavor que pari de fotre soroll a la nit, que no dorms com les persones, tu?, tota la nit caminant pis amunt pis avall, i ara rai, que ja no porta aquella, que es passaven hores i més hores gemeguejant com gossos en zel, i per molt que la veïna, una santa dona que al llit només hi fa soroll per roncar, esbotzés l’envà tan prim a cops no paraven, hi tornaven, ben enganxats, esbufecs, baves i porcades, que se’ls en refotia que no deixessin dormir ni cristo.

[@more@]

Tweet

La Sílvia —per què no haig de dir els noms si he dit el meu?—, la més amiga de totes les teves amigues d’allò més amigues, per primera vegada en sa vida ha marcat el meu número en el seu mòbil.

No és prou estar amb una dona? Per què a més he hagut d’aguantar sempre l’amiga més amiga i la sogra? Quan ens enamorem d’una dona ens haurien de presentar, de bon principi, el paquet adossat que duen al damunt.

Ja voldria tenir un amic com la Sílvia. No sé pas què li has dit, però he acabat veient-me en els seus ulls. Sóc un pertorbat, hi ha homes que necessiten fer patir les dones i jo en sóc un, estic com un puto llum, haig d’acudir a un professional. (“A una professional? —No, a un professional. Et creus molt graciós, oi”). No ha alçat gens la veu, tot molt correcte. A l’últim, la cloenda inevitable: “Us estimo molt a tots dos i de veritat que se’m trenca el cor quan veig que es fa malbé una parella tan maca com vosaltres pel teu mal cap”. A mi no se’m trenca el cor, a mi se m’ha cagat la vida sencera, ves.

M’han vingut ganes de donar-li l’adreça d’aquest blog (que no bloc) dels collons.

Aquesta nit fa una setmana exacta que no dormo amb tu. Que no follem en fa cinc dies. Si no fos perquè he esborrat el teu número del mòbil t’hauria trucat abans d’abans-d’ahir l’altre. Per què m’has de trucar? Ja m’esbronco jo tot solet. El teu silenci és poder de debò; la meva xerrera és un gemec llastimós.

Que sóc boig? Dona, això ja ho donem tots per descomptat.

[@more@]

Tweet

Sempre t’he volgut entendre massa, per tant he entès misteris del tot incomprensibles. Entendre’t ha estat la meva forma de covardia. Em cal coratge per no entendre’t més.

Sóc molt covard. És millor dir això que no pas que t’estimo com no t’haig d’estimar. No has de saber més la mena de manera com t’estimo. Això és la teva força —vull dir, la meva força em balda per tu. Sóc covard, sóc ben poqueta cosa, cal que em planyis. Ara ho començo a fer bé. Quin descans.

Tot pot ser: imagina’t que ets una filla de puta ben grossa. Com diria ma mare, una saldo, una penco, una mala pècora. Paraules gruixudes com una nafra a la boca: he gosat escriure-les contra tota la meva vergonya i etc. Si la teva veritat no em salva, el que em salvi resultarà la veritat. M’he d’equivocar expressament perquè fins ara la meva saviesa, que és la nostra, que és la teva, m’ha fet errar pel camí recte. Què és més raonable que un error ben fet?

Ja ho sé, ningú no neix fill de puta, hi ha misteris incomprensibles que t’han abocat a fer-me putades. La putada que et dec no té misteri, és tan enraonada, necessària, que no l’entendràs, i no te la faig per putejar-te. Te la faig per acabar-te d’entendre ben bé. És el final del penúltim començament.

[@more@]

Tweet

És raonable pensar que més d’hora que tard em perdonaràs. O ho oblidaràs, i per fer-ho m’oblidaràs. M’oblidaràs, n’estic més que segur, i ho faràs més d’hora que tard. Posem que t’he fet mal, fins i tot molt de mal, que aquesta nit i unes quantes més no podràs dormir per culpa meva.

[@more@]

Tweet