L’home de dalt

     — …i quan això passarà l’Àngela prendrà els seus trastets i se n’anirà.
    Això deia la mare, que li deien Àngela el pare i la iaia i totes les tietes i els oncles. I tot just acabat de dir-ho podia ser que ja fos el moment que allò hagués passat, i em quedava mirant el pare perquè fes alguna cosa ben grossa perquè no passés allò, i s’emportés tots els seus trastets, que feien molt més embalum que jo. I tant era que no passés llavors; podia passar demà passat, el dimecres de la setmana vinent no l’altra o l’endemà de Sant Esteve. Podia passar sempre, la mare, l’Àngela ja ens n’havia avisat prou vegades, semblava mentida que el pare encara no hagués fet res de prou gros per posar-hi remei de totes totes. Quan allò passés jo encara seria massa petit per impedir-ho, i em quedaria sense mare, amb el pare, amb el germà gran, amb el periquito i amb l’home gran que vivia sota la teulada i damunt el meu llit i només es deixava veure alguns matins.
    —Fill, la mare ha marxat.
    Totes les coses i el pare i jo i tothom vam callar. Havien cridat, havien fet petar les portes, havien anat pis amunt i pis avall mentre jo m’havia quedat a l’habitació, escoltant ben bé tot el que es deien i entenent-ho i només la vergonya m’havia privat de sortir i dir papa, que no ho veus que la mama té tota la raó del món. Vaig imaginar-me la mare sortint de l’ascensor traginant els seus trastes, i em van venir ganes d’anar-hi corrents al darrere, però el pare callava tant i em mirava tant que jo no podia bellugar-me d’allà, assegut al llit amb el còmic a les mans, perquè jo era massa petit per enfrontar-me a les coses grosses. I abans de l’hora de dinar la mare tornava a ser casa, i no va venir a veure’m per dir-me he tornat, fillet meu, perquè representés que no se n’havia anat mai, que no se n’aniria mai, fillet meu, i es va posar a fer el menjar mentre el pare parava taula, i jo encara no gosava sortir de l’habitació, sense treure’m el còmic de les mans. I dinant vam mirar la pel·lícula de la tele, i ni el germà ni la mare ni el pare ni jo no dèiem res, perquè aquella pel·lícula era d’un home que ja no estimava la seva dona i per això n’havia trobada una altra, i es barallaven i ploraven, i tots sabíem que aquell home i aquella dona eren el pare i la mare.
    Els pares dels altres nens es feien petons. Jo ho havia vist quan era a casa d’ells a jugar. El pare i la mare m’omplien de petons. Cada nit quan l’habitació ja era a les fosques la mare venia a dur-me el got de llet amb sucre i a acotxar-me i fer-me el petó i al matí tornava per dur-me un altre got de llet i un altre petó i m’adormia entre un petó i l’altre i així ja no em feia tanta por l’home gran de dalt. Però el pare i la mare no es feien petons mai. Se n’anaven cap a la feina força abans que jo hagués d’anar a l’escola i en tornaven tard i sempre amb aquella cara de baldats. Tot just la mare arribava a casa s’asseia al sofà, es treia les sabates i deia quin mal em fan les cames, senyor, quin mal, i el pare solia callar, o explicava que n’havien tornat a fotre deu més al carrer, i no es feia gens de càrrec de quin mal li feien les cames a la mare. Les cames de la mare eren blanquíssimes i gruixudes i esquitxades per tot del blau de les varius. A cap de les mares dels altres nens no li feia tant de mal les cames, i potser perquè no patien d’aquesta manera no els venien les ganes de prendre els trastes per anar-se’n.
    El pare tenia una altra dona amagada i jo m’havia jurat que no ho diria a ningú, ni al germà ni encara menys a la mare. Si ho arribés a saber em quedaria sense mare per sempre més. M’ho va dir l’home de sota la teulada un matí quan els pares ja havien marxat i el germà encara no m’havia despertat per anar a l’escola. Ja s’havia fet de dia i l’home va baixar com sempre ho feia, per l’escletxeta del sostre on sempre s’esmunyia l’aranya abans que la matés amb l’escombra. Quan l’home venia no volia que em bellugués gens ni digués res de res, per això em feia estar d’aquella manera, quiet com l’oncle Manel el dia que el van enterrar. I jo volia xisclar i córrer cap al germà gran, però a l’home li era ben igual i em feia estar mort sense tocar-me. Ja ho saps que ton pare us diu que es passa el dia a la fàbrica però en realitat se’n va amb una querida que té, i que aviat us abandonarà per ella i ta mare també us abandonarà com sempre diu que farà, que no ho vas veure en aquella pel·lícula, i tu i ton germà us quedareu aquí sols i jo podré fer-ne de vosaltres tot el que voldré. I encara que li costava molt baixar cada cop era més a prop, i va començar a esclafar-me el coll amb la mà, de manera que tota la sang se m’amuntegava al cap, com un grumoll ben espès i calent, i em va fer l’efecte que les venes del coll havien de rebentar de seguida i quan vaig poder-me tornar a bellugar, i l’home havia fugit cap a sota la teulada igual que l’aranya, em notava un gust de sang a la boca com quan m’havia fet una ferida i m’havia llepat.

[@more@]

Tweet