Era joveníssim i m’anguniejaven moltes més coses que no pas ara. Quan a la fi vaig trobar una noia encara em vaig espatllar més. Els vespres tornava a casa pàl·lid, desganat i callat havent passat la tarda amb la Carme. Els pares hi patien, no sabien què em passava i menys com m’havien d’agafar. Després de fer quatre pessics al plat corria a tancar-me a l’habitació. Només la mare s’atrevia a entrar, fill, que et passa res, a la mare l’hi pots dir tot. Quan ja eren tots a dormir i em sentia ben sol en la fosca plorava, m’agafava la cara amb les mans perquè ningú no em sentís el plor, fins que m’adormia.
La Carme deia que m’estimava, que era el noi més bo i tendre que havia conegut mai, i m’omplia de petons i m’abraçava tan fort que em feia mal. Passejant amb ella pels carrerons del poble i vora el riu brut em fugien totes les angúnies. No em cansava mai de tenir la seva llengua a la boca, d’abraçar-la, del seu cos una mica rabassut i de la seva olor de sabó. Cada tarda l’anava a recollir al capdavall del seu carrer —no fos cas que sos pares ens veiessin massa— i baixava amb les galtes rosades i els cabells negríssims encara molls de la dutxa. Tot seguit travessàvem el pont i m’esforçava a imitar el seu caminar. M’imaginava uns fils invisibles com els de les marionetes que lligaven el meu peu dret amb el seu peu dret i el meu peu esquerre amb el seu peu esquerre. Quan caminava sol encara m’imaginava el seus peus invisibles al costat dels meus, com una ombra que només veia jo. Pertot i sempre la Carme em seguia, va ser la primera noia que vaig tenir i no n’hauria volguda cap altra; quan els vespres tornava a casa sol em tornaven totes les angúnies i jo ja no valia per a res.
Jo era molt verd i tendre. Certes coses que no ha de saber ningú eren ben recents, se m’encenien els nervis i la sensibilitat amb un no res i sovint plorava pels racons. La Carme era més gran, ja anava a la universitat i jo no era pas el seu primer xicot. Abans de coneixe’m havia estat dos anys amb un altre de més gran que ella, amb un de molt més gran que jo, que tenia cotxe i ja treballava. De la Carme, d’aquell cosset que tant estimava, n’havia fet el que havia volgut fins que se’n va afartar. I també per això em vaig acabar de fer malbé: perquè cada nit aquell continuava embrutint la Carme dins meu. Al cap de tres setmanes de trobar-me al matí amb els ulls vermells, insomne i tremolant els pares van decidir-me dur-me al metge per molt que m’hi negués, i el metge va enviar-me tot seguit a l’hospital. Quan vaig tornar dels dos anys de reclusió a l’hospital la Carme s’havia casat amb aquell mateix, però a mi ja m’era igual. Llavors només em feia por que algun dia els metges no em retiressin les pastilles.
[@more@]
