En algun lloc haig de dir la veritat. No suporto tenir cap mena d’intimitat, cap mena d’amistat, amb una dona lletja. Els únics homes que conec que en són capaços no els agrada cap dona. Mai no he pogut tenir cap amiga que no m’agradi molt. No n’estic orgullós però tampoc no n’estic avergonyit.
T’estimaries més que et veiés com un home? No tinc cap dubte que si fossis un home seríem ben amics. Ara, tu tampoc no et desviuries tant per mi; no t’hauries empescat aquest concepte sublim de l’amistat. I, sobretot, no em faries fàstic. Com puc dir-te que cal que no ens tornem a veure perquè no puc tolerar tenir-te gens a prop? Prou que m’has de veure aquest fàstic!
Ara hi ha una dona que m’agrada tant com em pot agradar una dona. És difícil que ella sigui mai tan bona com tu ho has sigut amb mi. Encara més, amb ella no podria estar-me hores —com vaig arribar a fer amb tu— xerrant dels llibres, les cançons i les pel·lícules que compartim tu i jo i no pas gaires més. Si n’és de trist: em costa de creure que algun dia em dediqui la meitat d’interès que tu. Potser resultarà que al teu costat és ben estúpida i una filla de puta ben grossa i, entén-ho, això mai me’n farà apartar, ni de bon tros, com la teva lletjor.
Quins disbarats em fas dir, pensar que és idiota i malparida…
[@more@]
