Història versemblant

el manel i la margarida eren una parella —com es diu ara— d’invidents bonafès. la margarida era cagadubtes, o tenia poca autoestima, o una depressió, o, senzillament, va deixar d’agradar-li la veu un pèl estrident del manel i la seva pell greixosa i de porus oberts, i va determinar posar uns punts suspensius a la relació, que tant podrien voler dir un punt i seguit, un punt i a part o un punt i final. al manel li va caure el món al damunt. tenia la companyia del seu gos pigall i castrat, el francesc-xavier, dels veïns del barri que venien a la cabina per comprar-li el cuponet i la família, dos germans i la mare vídua, amb qui dinava cada diumenge, però això no era suficient. feia dues setmanes que la margarida no respirava amb ell al llit. fa tretze dies van fer l’últim cafè al pis que havia sigut de tots dos gairebé un any. va dir, manel no estic segura de si vull continuar amb tu, em sento confusa em sento indecisa em sento esmaperduda, em cal un temps perquè pugui decidir si estic segura del que vull fer. el manel va passar-se la mà per la clepsa, nerviós i imaginant-se l’avenç de la calvície, i va replicar, jo no estic pas segur d’estar segur de continuar amb tu i no m’hi amoïno gens. va percebre per l’oïda esmolada d’invident que a la margarida li costava d’empassar-se el cafè o bé tenia un nus a la gola. d’aleshores ençà no va tornar a sentir la pressió dels seus llavis sobre la seva galta afaitada, i va decidir que no pagava la pena d’afaitar-se, ni dutxar-se ni canviar-se de roba. els cinc primers dies tan bon punt arribava a casa engegava la ràdio i consumia les hores escoltant aquells progames de vidents que aclarien tots els neguits respecte al futur dels qui trucaven. com que la trucada, segons que deien, era gratuïta, va pensar a trucar-hi. voldria saber quin esdevenidor s’esdevindrà, si n’esdevindrà cap, amb la meva parella que es diu margarida i és del signe de lleó, estic molt neguitejat i el món em cau al damunt. va dubtar si dirigir-se en català, ja que, a desgrat que moltes vidents tenien un deix d’accent del país, tan elles com els clients xerraven en espanyol. però no va haver d’enfrontar aquest dilema perquè les línies anaven saturades. hauria de trucar fora d’antena i pagar un mínim d’un euro al minut, massa car per al seu salari, va creure. a causa de la dificultat d’agafar el son al llit buit, va començar a escoltar les pel·lícules porno que feien per televisió a partir de quarts d’una de la nit. s’excitava terriblement amb els gemecs doblats. entre pel·lícula i pel·lícula s’estaven mitja hora ben bona anunciant serveis de telèfons eròtics. tot i que el preu de trucada superava el dels telèfons de vidència, no es va poder estar de marcar el número. per tal d’estalviar-se diners es masturbava una mica abans. quan el carall estava ben regat de sang agafava el telèfon amb l’altra mà i marcava ràpid per no desconcentrar-se. a l’altre costat els panteixos se succeïen apuntant a un xiscle esqueixat d’orgasme que no acabava d’arribar mai. o en tot cas devia arribar molt després que ell s’hagués escorregut. encabat aconseguia de dormir dues o tres hores. tot el dia a la feina el cap li anava ple dels gemecs d’aquelles noies del telèfon. no es demava pas si aquells sospirs avellutats pertanyien a dones de gaire bon veure: cec com era, els gemecs es justificaven per ells mateixos. esclar, mancava el tacte de la pell, l’olor, la respiració, la presència física immediata, però ell hi veia sentint-hi; així com diuen que la majoria d’homes s’exciten pels ulls en detriment dels altres sentits, el manel trempava sobretot per la seva orella excepcionalment fina. i al cap de quinze dies ja havia superat l’insomni. encabat de sopar trucava a un d’aquests telèfons —en tenia tres o quatre de preferits– i arribava a un orgasme que solia ser un tros millor que els pitjors que li donava la margarida i força pitjor que els orgasmes apassionats en què alguna vegada s’havien fos. el preocupava, tanmateix, la factura de telèfon que arribaria a fi de mes, i va resoldre retallar despeses: no prendria cerveses als bars —i, per tant, es trobaria menys amb els amics—, fumaria el mínim, aguantaria amb la roba vella fins que no pogués més. al capdavall s’ho podia permetre ara que s’estalviava els diners dels regals i de portar la margarida a sopar en restaurants on toqués algun grup de música trista i fleuma. una nit a quarts de dues, assegut a la butaca mentre el carall queia rebregat per la bragueta oberta i el francesc-xavier llepava el semen de les rajoles, va sonar el telèfon després de setmanes sense fer-ho. era la margarida. amb qui havia estat parlant, demanava, feia almenys una hora que trucava i no parava de comunicar. potser perquè en aquell just moment el seu desig sexual era extint, va trobar la seva veu fada i queca, i que s’assemblava —no ho havia advertit mai abans— a la de la tieta lleonort. la margarida explicava que ara sí que estava segura d’allò de què abans estava insegura. havia passat una mala època, això era tot, ara sabia que el manel era el seu home. el manel es va estar una estona sense contestar. per primera volta a la seva vida va ser conscient que hi ha certes coses, uns nusos que el llenguatge no pot expressar ni desfer, i va penjar.

[@more@]

Tweet