Vas voler que passéssim un cap de setmana a Portbou i vas reservar aquella habitació d’hotel: només una nit, arribaríem al migdia i l’endemà abans de les onze l’havíem de deixar lliure. No me’n vas dir res, vaig fer veure que no en sabia res i que m’havies sorprès. Hi hauria anat només per fer el viatge de tren. Durant les dues hores de trajecte vaig trempar, ja se sap, el sotragueig dels vagons. Vam baixar de l’estació fins a aquell passeig arran de mar; quan vam trobar l’hotel va resultar que no teníem vistes al mar. De seguida vam abaixar la persiana i vaig barrejar un cigarret amb maria assegut al llit. Mentrestant t’anaves despullant. Quin silenci, parlàvem ben fluixet, no fos cas que l’homenet de l’hotel, després d’acompanyar-nos i donar-nos les claus tan callat, amb recança, com si trobés que no ens ho mereixíem, allò, l’habitació, l’hotel, Portbou, tornés des de recepció a dir-nos jo ja us ho veia a la cara i a la veueta que només veníeu per drogar-vos i follar. Et vas asseure nua amb mi, jo volia follar llavors mateix però tu vas voler que primer fuméssim. No ens vam posar d’acord, i de segur era per alguna altra cosa que no ens hi posàvem, i vam fumar per oblidar-ho però vaig deixar de trempar. A l’últim vam follar, ens vam llepar i et vaig penetrar, estovats pel porro, sense les ganes que n’havia tingut les dues hores de tren. De vespre Portbou era tan silenciós com l’hotel, vam passejar per l’església i els carrerons del voltant. Només per això valia la pena venir fins aquí, no trobes, repeties; també quan vam entrar en aquell bar, l’únic que hi havia obert, i hi teníem gairebé totes les taules a la nostra disposició. Ens vam asseure al costat de la finestra, ara sí amb vistes al mar, vam prendre tres o quatre cerveses i ens vam alegrar. Que bé que estiguem tan sols. Quan vam anar a sopar al restaurant el cambrer no es creia que haguéssim vingut des de Barcelona només per veure Portbou. Sí, havíem fet tot el viatge fins a un poble tan petit, silenciós i buit, al costat del mar i aïllat per espadats, només perquè volíem estar més sols que vivint no sé quants anys junts a Barcelona, lluny i sols i junts, aviam si així tot tornava a ser com abans. Quin acudit, voler-hi tornar: era massa aviat perquè ni ella ni jo sabéssim que no en teníem gens ni mica de ganes.
[@more@]
Epsssss, va tot bé??, fa dies que no escrius res i em tens amoïnada!!!!
Una abraçada i cuide’t moltissim, que tinguis una molt bona sortida i encara més bona entrada d’any!!!!!