L’home de dalt

     — …i quan això passarà l’Àngela prendrà els seus trastets i se n’anirà.
    Això deia la mare, que li deien Àngela el pare i la iaia i totes les tietes i els oncles. I tot just acabat de dir-ho podia ser que ja fos el moment que allò hagués passat, i em quedava mirant el pare perquè fes alguna cosa ben grossa perquè no passés allò, i s’emportés tots els seus trastets, que feien molt més embalum que jo. I tant era que no passés llavors; podia passar demà passat, el dimecres de la setmana vinent no l’altra o l’endemà de Sant Esteve. Podia passar sempre, la mare, l’Àngela ja ens n’havia avisat prou vegades, semblava mentida que el pare encara no hagués fet res de prou gros per posar-hi remei de totes totes. Quan allò passés jo encara seria massa petit per impedir-ho, i em quedaria sense mare, amb el pare, amb el germà gran, amb el periquito i amb l’home gran que vivia sota la teulada i damunt el meu llit i només es deixava veure alguns matins.
    —Fill, la mare ha marxat.
    Totes les coses i el pare i jo i tothom vam callar. Havien cridat, havien fet petar les portes, havien anat pis amunt i pis avall mentre jo m’havia quedat a l’habitació, escoltant ben bé tot el que es deien i entenent-ho i només la vergonya m’havia privat de sortir i dir papa, que no ho veus que la mama té tota la raó del món. Vaig imaginar-me la mare sortint de l’ascensor traginant els seus trastes, i em van venir ganes d’anar-hi corrents al darrere, però el pare callava tant i em mirava tant que jo no podia bellugar-me d’allà, assegut al llit amb el còmic a les mans, perquè jo era massa petit per enfrontar-me a les coses grosses. I abans de l’hora de dinar la mare tornava a ser casa, i no va venir a veure’m per dir-me he tornat, fillet meu, perquè representés que no se n’havia anat mai, que no se n’aniria mai, fillet meu, i es va posar a fer el menjar mentre el pare parava taula, i jo encara no gosava sortir de l’habitació, sense treure’m el còmic de les mans. I dinant vam mirar la pel·lícula de la tele, i ni el germà ni la mare ni el pare ni jo no dèiem res, perquè aquella pel·lícula era d’un home que ja no estimava la seva dona i per això n’havia trobada una altra, i es barallaven i ploraven, i tots sabíem que aquell home i aquella dona eren el pare i la mare.
    Els pares dels altres nens es feien petons. Jo ho havia vist quan era a casa d’ells a jugar. El pare i la mare m’omplien de petons. Cada nit quan l’habitació ja era a les fosques la mare venia a dur-me el got de llet amb sucre i a acotxar-me i fer-me el petó i al matí tornava per dur-me un altre got de llet i un altre petó i m’adormia entre un petó i l’altre i així ja no em feia tanta por l’home gran de dalt. Però el pare i la mare no es feien petons mai. Se n’anaven cap a la feina força abans que jo hagués d’anar a l’escola i en tornaven tard i sempre amb aquella cara de baldats. Tot just la mare arribava a casa s’asseia al sofà, es treia les sabates i deia quin mal em fan les cames, senyor, quin mal, i el pare solia callar, o explicava que n’havien tornat a fotre deu més al carrer, i no es feia gens de càrrec de quin mal li feien les cames a la mare. Les cames de la mare eren blanquíssimes i gruixudes i esquitxades per tot del blau de les varius. A cap de les mares dels altres nens no li feia tant de mal les cames, i potser perquè no patien d’aquesta manera no els venien les ganes de prendre els trastes per anar-se’n.
    El pare tenia una altra dona amagada i jo m’havia jurat que no ho diria a ningú, ni al germà ni encara menys a la mare. Si ho arribés a saber em quedaria sense mare per sempre més. M’ho va dir l’home de sota la teulada un matí quan els pares ja havien marxat i el germà encara no m’havia despertat per anar a l’escola. Ja s’havia fet de dia i l’home va baixar com sempre ho feia, per l’escletxeta del sostre on sempre s’esmunyia l’aranya abans que la matés amb l’escombra. Quan l’home venia no volia que em bellugués gens ni digués res de res, per això em feia estar d’aquella manera, quiet com l’oncle Manel el dia que el van enterrar. I jo volia xisclar i córrer cap al germà gran, però a l’home li era ben igual i em feia estar mort sense tocar-me. Ja ho saps que ton pare us diu que es passa el dia a la fàbrica però en realitat se’n va amb una querida que té, i que aviat us abandonarà per ella i ta mare també us abandonarà com sempre diu que farà, que no ho vas veure en aquella pel·lícula, i tu i ton germà us quedareu aquí sols i jo podré fer-ne de vosaltres tot el que voldré. I encara que li costava molt baixar cada cop era més a prop, i va començar a esclafar-me el coll amb la mà, de manera que tota la sang se m’amuntegava al cap, com un grumoll ben espès i calent, i em va fer l’efecte que les venes del coll havien de rebentar de seguida i quan vaig poder-me tornar a bellugar, i l’home havia fugit cap a sota la teulada igual que l’aranya, em notava un gust de sang a la boca com quan m’havia fet una ferida i m’havia llepat.

[@more@]



2s comentaris

La química funciona

Era joveníssim i m’anguniejaven moltes més coses que no pas ara. Quan a la fi vaig trobar una noia encara em vaig espatllar més. Els vespres tornava a casa pàl·lid, desganat i callat havent passat la tarda amb la Carme. Els pares hi patien, no sabien què em passava i menys com m’havien d’agafar. Després de fer quatre pessics al plat corria a tancar-me a l’habitació. Només la mare s’atrevia a entrar, fill, que et passa res, a la mare l’hi pots dir tot. Quan ja eren tots a dormir i em sentia ben sol en la fosca plorava, m’agafava la cara amb les mans perquè ningú no em sentís el plor, fins que m’adormia.

La Carme deia que m’estimava, que era el noi més bo i tendre que havia conegut mai, i m’omplia de petons i m’abraçava tan fort que em feia mal. Passejant amb ella pels carrerons del poble i vora el riu brut em fugien totes les angúnies. No em cansava mai de tenir la seva llengua a la boca, d’abraçar-la, del seu cos una mica rabassut i de la seva olor de sabó. Cada tarda l’anava a recollir al capdavall del seu carrer —no fos cas que sos pares ens veiessin massa— i baixava amb les galtes rosades i els cabells negríssims encara molls de la dutxa. Tot seguit travessàvem el pont i m’esforçava a imitar el seu caminar. M’imaginava uns fils invisibles com els de les marionetes que lligaven el meu peu dret amb el seu peu dret i el meu peu esquerre amb el seu peu esquerre. Quan caminava sol encara m’imaginava el seus peus invisibles al costat dels meus, com una ombra que només veia jo. Pertot i sempre la Carme em seguia, va ser la primera noia que vaig tenir i no n’hauria volguda cap altra; quan els vespres tornava a casa sol em tornaven totes les angúnies i jo ja no valia per a res.

Jo era molt verd i tendre. Certes coses que no ha de saber ningú eren ben recents, se m’encenien els nervis i la sensibilitat amb un no res i sovint plorava pels racons. La Carme era més gran, ja anava a la universitat i jo no era pas el seu primer xicot. Abans de coneixe’m havia estat dos anys amb un altre de més gran que ella, amb un de molt més gran que jo, que tenia cotxe i ja treballava. De la Carme, d’aquell cosset que tant estimava, n’havia fet el que havia volgut fins que se’n va afartar. I també per això em vaig acabar de fer malbé: perquè cada nit aquell continuava embrutint la Carme dins meu. Al cap de tres setmanes de trobar-me al matí amb els ulls vermells, insomne i tremolant els pares van decidir-me dur-me al metge per molt que m’hi negués, i el metge va enviar-me tot seguit a l’hospital. Quan vaig tornar dels dos anys de reclusió a l’hospital la Carme s’havia casat amb aquell mateix, però a mi ja m’era igual. Llavors només em feia por que algun dia els metges no em retiressin les pastilles.

[@more@]



Comentaris tancats a La química funciona

L’amistat

En algun lloc haig de dir la veritat. No suporto tenir cap mena d’intimitat, cap mena d’amistat, amb una dona lletja. Els únics homes que conec que en són capaços no els agrada cap dona. Mai no he pogut tenir cap amiga que no m’agradi molt. No n’estic orgullós però tampoc no n’estic avergonyit.

T’estimaries més que et veiés com un home? No tinc cap dubte que si fossis un home seríem ben amics. Ara, tu tampoc no et desviuries tant per mi; no t’hauries empescat aquest concepte sublim de l’amistat. I, sobretot, no em faries fàstic. Com puc dir-te que cal que no ens tornem a veure perquè no puc tolerar tenir-te gens a prop? Prou que m’has de veure aquest fàstic!

Ara hi ha una dona que m’agrada tant com em pot agradar una dona. És difícil que ella sigui mai tan bona com tu ho has sigut amb mi. Encara més, amb ella no podria estar-me hores —com vaig arribar a fer amb tu— xerrant dels llibres, les cançons i les pel·lícules que compartim tu i jo i no pas gaires més. Si n’és de trist: em costa de creure que algun dia em dediqui la meitat d’interès que tu. Potser resultarà que al teu costat és ben estúpida i una filla de puta ben grossa i, entén-ho, això mai me’n farà apartar, ni de bon tros, com la teva lletjor.

Quins disbarats em fas dir, pensar que és idiota i malparida…

[@more@]



Comentaris tancats a L’amistat

Res més

Ara del món només m’agrades tu. I de tu només desitjo tenir-te nua al llit. Només puc pensar en això: en tu i a tenir-te nua i tenir-te tant que no en sabria què fer. Aquest somni de felicitat és l’únic que tinc.

Em passo els dies i les nits despullant-te. No m’adormo i quan m’adormo ho faig amb un gust teu de pell ben concret. L’endemà a la feina quan et trobo t’envermelleixes, perquè em torno despullada de tu, homenot perdut i furiós per culpa teva. T’envermelleixes, i rius de les coses enormement estúpides que dic per fer-te riure, i fas aquell gest d’acotar el cap, rient, rient, i mirant-me, i aquell és l’únic moment que no et despullo. Perquè em mires amb confiança d’amant, d’esposa bona i antiga.

Massa problemes m’haurien de preocupar i tot just visc per ser a prop del teu cul i per guaitar la corba infinita del teu ventre. No sé pas si mai et tindré. Però convertir-me en aquesta bèstia ha sigut la primera cosa bona que m’ha passat en molt de temps.[@more@]

1 comentari

No hi ha res d’evident

Jo en tenia disset i tu en tenies un més. Quina gràcia em feia que fossis major i encara més que jo fos menor. De llavors ençà sóc aquest pervertit.

La vida fa tombs, roda el món i he tornat al Born. Cada vegada que he entrat al lavabo del Xampanyet m’he recordat de tu sense gens d’enyor. Cada vegada que hi he entrat t’he recordat com un deure, perquè tot record és un vici i jo sóc viciós, però no pas prou per oblidar-me de qui m’esperava a la taula. No he tornat a entrar en aquest lavabo sense que m’esperés molt algú a la taula. I ara tot just hi penso per primer cop.

Vam patir els calvaris de les verges. Devia patir prou quan em vas deixar per haver-te dit gilipolles però no me’n recordo. Recordo que estava content que si m’havies de deixar fos perquè em cagava en la truja de ta mare de qui havies heretat la fortor de bèstia febrosa entre les cuixes i no sé pas quantes animalades més que et vaig engegar, i que unes setmanes abans el teu cos nu va ser la primera desgràcia que em va trencar el son a la vida. No solament no he refet el son sinó que me l’han trinxat encara més altres cossos.

No he tingut al llit ningú de més lleig que tu. He tingut tanta bellesa que quan estava amb tu no em creia merèixer de cap de les maneres. Escolta’m, m’han arribat a fer bo!  Per això vaig fer veure que no et veia aquella vegada que ens vas veure tan junts al metro. Perquè pensava que ja no era com tu.

Si ja no fos com tu ara estaria així?

La vida fa tombs, roda el món, he tornat al Born i ara ja tinc prou pena perquè la propera vegada que et trobi tombant la cantonada no em sabré estar de saltar-te al damunt. I no saps quina por em fa que tu ja no siguis com jo.

[@more@]

Comentaris tancats a No hi ha res d’evident

Perquè ho entengui jo

“La vida és molt més seriosa
que no pas sembla en la superfície. La vida és terriblement seriosa.” (Ludwig Wittgenstein)

No puc dir que et trobo a faltar. Seria tan estúpid com dir que no t’estimo. Ja no et diré més que t’estimo.

El nostre amor ha sigut una mentida seriosíssima i dolorosa. Aquesta era la mentida que em calia aquesta vegada per deseixir-me de totes les altres mentides.

Ara ho sé: l’amor no és la mentida que n’he fet. L’amor ja serà.

Perquè recordo com n’he estat de perdut. Totes les estrelles han patit la meva nit llarga, que no s’ha acabat pas. Però ara sé que el meu dolor té un concert d’estrelles, que no sóc fet perquè les coses hi acabin, que tot ressona i s’acorda i que tot just en sóc un acord més. Tot això sóc, perquè he sigut, perquè m’he equivocat, perquè recordo, perquè calia.

Ja no em cals. Ara veus que tot ha sigut ben de debò?[@more@]

Comentaris tancats a Perquè ho entengui jo

Història versemblant

el manel i la margarida eren una parella —com es diu ara— d’invidents bonafès. la margarida era cagadubtes, o tenia poca autoestima, o una depressió, o, senzillament, va deixar d’agradar-li la veu un pèl estrident del manel i la seva pell greixosa i de porus oberts, i va determinar posar uns punts suspensius a la relació, que tant podrien voler dir un punt i seguit, un punt i a part o un punt i final. al manel li va caure el món al damunt. tenia la companyia del seu gos pigall i castrat, el francesc-xavier, dels veïns del barri que venien a la cabina per comprar-li el cuponet i la família, dos germans i la mare vídua, amb qui dinava cada diumenge, però això no era suficient. feia dues setmanes que la margarida no respirava amb ell al llit. fa tretze dies van fer l’últim cafè al pis que havia sigut de tots dos gairebé un any. va dir, manel no estic segura de si vull continuar amb tu, em sento confusa em sento indecisa em sento esmaperduda, em cal un temps perquè pugui decidir si estic segura del que vull fer. el manel va passar-se la mà per la clepsa, nerviós i imaginant-se l’avenç de la calvície, i va replicar, jo no estic pas segur d’estar segur de continuar amb tu i no m’hi amoïno gens. va percebre per l’oïda esmolada d’invident que a la margarida li costava d’empassar-se el cafè o bé tenia un nus a la gola. d’aleshores ençà no va tornar a sentir la pressió dels seus llavis sobre la seva galta afaitada, i va decidir que no pagava la pena d’afaitar-se, ni dutxar-se ni canviar-se de roba. els cinc primers dies tan bon punt arribava a casa engegava la ràdio i consumia les hores escoltant aquells progames de vidents que aclarien tots els neguits respecte al futur dels qui trucaven. com que la trucada, segons que deien, era gratuïta, va pensar a trucar-hi. voldria saber quin esdevenidor s’esdevindrà, si n’esdevindrà cap, amb la meva parella que es diu margarida i és del signe de lleó, estic molt neguitejat i el món em cau al damunt. va dubtar si dirigir-se en català, ja que, a desgrat que moltes vidents tenien un deix d’accent del país, tan elles com els clients xerraven en espanyol. però no va haver d’enfrontar aquest dilema perquè les línies anaven saturades. hauria de trucar fora d’antena i pagar un mínim d’un euro al minut, massa car per al seu salari, va creure. a causa de la dificultat d’agafar el son al llit buit, va començar a escoltar les pel·lícules porno que feien per televisió a partir de quarts d’una de la nit. s’excitava terriblement amb els gemecs doblats. entre pel·lícula i pel·lícula s’estaven mitja hora ben bona anunciant serveis de telèfons eròtics. tot i que el preu de trucada superava el dels telèfons de vidència, no es va poder estar de marcar el número. per tal d’estalviar-se diners es masturbava una mica abans. quan el carall estava ben regat de sang agafava el telèfon amb l’altra mà i marcava ràpid per no desconcentrar-se. a l’altre costat els panteixos se succeïen apuntant a un xiscle esqueixat d’orgasme que no acabava d’arribar mai. o en tot cas devia arribar molt després que ell s’hagués escorregut. encabat aconseguia de dormir dues o tres hores. tot el dia a la feina el cap li anava ple dels gemecs d’aquelles noies del telèfon. no es demava pas si aquells sospirs avellutats pertanyien a dones de gaire bon veure: cec com era, els gemecs es justificaven per ells mateixos. esclar, mancava el tacte de la pell, l’olor, la respiració, la presència física immediata, però ell hi veia sentint-hi; així com diuen que la majoria d’homes s’exciten pels ulls en detriment dels altres sentits, el manel trempava sobretot per la seva orella excepcionalment fina. i al cap de quinze dies ja havia superat l’insomni. encabat de sopar trucava a un d’aquests telèfons —en tenia tres o quatre de preferits– i arribava a un orgasme que solia ser un tros millor que els pitjors que li donava la margarida i força pitjor que els orgasmes apassionats en què alguna vegada s’havien fos. el preocupava, tanmateix, la factura de telèfon que arribaria a fi de mes, i va resoldre retallar despeses: no prendria cerveses als bars —i, per tant, es trobaria menys amb els amics—, fumaria el mínim, aguantaria amb la roba vella fins que no pogués més. al capdavall s’ho podia permetre ara que s’estalviava els diners dels regals i de portar la margarida a sopar en restaurants on toqués algun grup de música trista i fleuma. una nit a quarts de dues, assegut a la butaca mentre el carall queia rebregat per la bragueta oberta i el francesc-xavier llepava el semen de les rajoles, va sonar el telèfon després de setmanes sense fer-ho. era la margarida. amb qui havia estat parlant, demanava, feia almenys una hora que trucava i no parava de comunicar. potser perquè en aquell just moment el seu desig sexual era extint, va trobar la seva veu fada i queca, i que s’assemblava —no ho havia advertit mai abans— a la de la tieta lleonort. la margarida explicava que ara sí que estava segura d’allò de què abans estava insegura. havia passat una mala època, això era tot, ara sabia que el manel era el seu home. el manel es va estar una estona sense contestar. per primera volta a la seva vida va ser conscient que hi ha certes coses, uns nusos que el llenguatge no pot expressar ni desfer, i va penjar.

[@more@]

1 comentari

És massa tard

Vas voler que passéssim un cap de setmana a Portbou i vas reservar aquella habitació d’hotel: només una nit, arribaríem al migdia i l’endemà abans de les onze l’havíem de deixar lliure. No me’n vas dir res, vaig fer veure que no en sabia res i que m’havies sorprès. Hi hauria anat només per fer el viatge de tren. Durant les dues hores de trajecte vaig trempar, ja se sap, el sotragueig dels vagons. Vam baixar de l’estació fins a aquell passeig arran de mar; quan vam trobar l’hotel va resultar que no teníem vistes al mar. De seguida vam abaixar la persiana i vaig barrejar un cigarret amb maria assegut al llit. Mentrestant t’anaves despullant. Quin silenci, parlàvem ben fluixet, no fos cas que l’homenet de l’hotel, després d’acompanyar-nos i donar-nos les claus tan callat, amb recança, com si trobés que no ens ho mereixíem, allò, l’habitació, l’hotel, Portbou, tornés des de recepció a dir-nos jo ja us ho veia a la cara i a la veueta que només veníeu per drogar-vos i follar. Et vas asseure nua amb mi, jo volia follar llavors mateix però tu vas voler que primer fuméssim. No ens vam posar d’acord, i de segur era per alguna altra cosa que no ens hi posàvem, i vam fumar per oblidar-ho però vaig deixar de trempar. A l’últim vam follar, ens vam llepar i et vaig penetrar, estovats pel porro, sense les ganes que n’havia tingut les dues hores de tren. De vespre Portbou era tan silenciós com l’hotel, vam passejar per l’església i els carrerons del voltant. Només per això valia la pena venir fins aquí, no trobes, repeties; també quan vam entrar en aquell bar, l’únic que hi havia obert, i hi teníem gairebé totes les taules a la nostra disposició. Ens vam asseure al costat de la finestra, ara sí amb vistes al mar, vam prendre tres o quatre cerveses i ens vam alegrar. Que bé que estiguem tan sols. Quan vam anar a sopar al restaurant el cambrer no es creia que haguéssim vingut des de Barcelona només per veure Portbou. Sí, havíem fet tot el viatge fins a un poble tan petit, silenciós i buit, al costat del mar i aïllat per espadats, només perquè volíem estar més sols que vivint no sé quants anys junts a Barcelona, lluny i sols i junts, aviam si així tot tornava a ser com abans. Quin acudit, voler-hi tornar: era massa aviat perquè ni ella ni jo sabéssim que no en teníem gens ni mica de ganes.

[@more@]

1 comentari

Aquests mesos

Després de tornar-nos a separar, i ara per sempre, van començar aquells mesos tan estranys. I el record que me’n queda també és estrany, com si no hagués viscut aquells mesos. Vaig quedar-me ben sol, sol com un mussol que ho vol, tant que hi havia nits que no aguantava més i me n’anava a Barcelona amb qualsevol. Tothom em feia nosa però a còpia d’estar tot sol veia que era jo mateix qui em feia més nosa, per això em deia, ara pots provar-ho tot, pots continuar equivocant-te ben bé, ja no pots perdre res més. Una matinada que voltava sol pels carrers esperant que es fessin les sis per al primer tren vaig fixar-me que ja eren massa matinades que voltava com una ànima en pena, borratxo, passant pel costat dels sense sostre i altres borratxos, sol. Però no hi havia res més a fer, no hi havia ningú que em pogués ajudar, passejar sol per Barcelona després de beure, i beure tot l’alcohol que trobava, no era pas pitjor que quedar-me a casa amb els gats i els malsons. S’havia produït un canvi ben misteriós al meu cervell i vaig perdre la capacitat per agafar el son. Quan ho aconseguia gràcies a les pastilles —primer mitja cada nit, després una de sencera, després una i mitja, després dues i tres til·les— em venien aquells malsons que em desvetllaven, i sempre eren amb tu, cada nit, no t’exagero pas. Als malsons encara hi eres, et tornava a tenir tant a prop com ens vam tenir per deseixir-te-me’n, per arrencar-te de la meva carn. Hi vas ser sempre, quan baixava a l’estació per fer el camí cap a casa i el dia trencava i feia un fred elèctric i nuclear i el cel estava a punt d’estripar-se com una pell massa adobada, perquè feia ben poc portaves els peus ungits per mi, els meus peus ungits, i havien caigut les primeres pluges de la tardor, i érem un manyoc de llençols que no paràvem d’estimar-nos i riure i gemegar mentre el món a fora s’ensorrava a cop de trons. En fa ben poc, i aquests mesos trigaran massa a passar.

[@more@]

Comentaris tancats a Aquests mesos

No n’hi ha per a tant

No sóc capaç de veure ningú en tot lo dia. No surto de casa, no m’alimento de gaire més que de tabac, dormo a deshores i també a les hores. Tot això no té cap mena d’importància. Ja hi sou vosaltres per començar a fer totes les coses que he acabat.

Els morts no ens n’hem anat. Els morts som els qui tornem.

Hi ha fets veritables. Posem aquest got d’aigua que tinc davant la pantalla. Té el vidre brut de les ditades i la calç. En vaig bevent, me’l vaig tornant a omplir del gerro, a cada glop em baixa una benedicció de cisterna.

I de lluny el soroll dels motors trencats, les benzines que cremen els llavis, el cel escorxat. No res.

[@more@]

Comentaris tancats a No n’hi ha per a tant